ELS VAIXELLS VARATS DEL SALER Cal començar felicitant-se de què el Fiscal de Medi Ambient haja obert diligències pels fets que estan ocorrent en el Saler des del passat dia 28 de setembre en què dos vaixells es quedaren varats en la seua platja degut al temporal. Després de presentar ahir la denúncia, avui ens hem assabentat de què el Fiscal havia obert diligències d'ofici on incorporarà la nostra denúncia. Celebrem la seua iniciativa. El tema del Saler és greu, molt greu. Una platja, dins d'un Parc Natural entranyable per als valencians, ha patit en estos últims vint-i-cinc dies unes agressions que suposaran quantioses despeses econòmiques i que tardarà molt de temps en recuperar-se adequadament. Recorde la primera visita que férem al Saler el dia 1 d'octubre. Ens cridà l'atenció la gran expectació que havia suscitat. Hi havia centenars de persones amb manca de qualsevol vigilància policial. Els efectes perjudicials que suposaven per a les dunes tanta acumulació de gent era evident. L'Ajuntament o era l'últim en assabentar-se o senzillament passava del tema. Torní el diumenge següent i l'expectació i visita a la platja propera als vaixells de centenars de persones continuava. Ara si, amb presència policial que es preocupava més d'ordenar el trànsit dels cotxes que de protegir les dunes. Ja coneixem els efectes sobre les dunes: Caldrà plantar més de 15.000 planes per a retornar les dunes a la seua situació inicial. Però l'impacte sobre la platja és molt més considerable i evident. Els treballs per alliberar els vaixells han suposat la desaparició d'una part important de platja per l'efecte de les hèlices en moviment. S'està fent i dragant un canal que permeta l'eixida dels vaixells. I tot açò sense declaració d'impacte ambiental coneguda i sense massa criteri tècnic solvent. Ara es diu que caldrà buidar la càrrega que duen les naus. No ho podien haver pensat abans i així hagueren minimitzat els impactes sobre la costa? En estos moments el cost ja supera els dos milions d'euros sense contar, evidentment, la regeneració imprescindible de la platja. Algú que coneix el món del port i dels vaixells va afirmar fa uns dies que l'accident es produí perquè en el moment de la tronada no hi havia tripulació de màquines en els vaixells per a posar-los en marxa al trencar-se les cadenes de l'ancora. Amb les naus en marxa res haguera passat. Ens preguntem com és possible que enmig d'una tronada perfectament avisada pel servei metereològic, s'abandonen les naus a la seua sort davant de les platges del Saler. Fa deu anys el Prestige causava la major desfeta mediambiental en les costes gallegues. Algun màxim responsable (per exemple el ministre responsable) tampoc estava on havia d'estar. Estava de cacera per les Espanyes. Esperem i desitgem que el crit del poble gallec, Nunca mais, servisca també per a les platges del Saler. Li desitgem al Fiscal una bona investigació i una adequada presa de decisions que ens assegure al final que els valencians pogam estar segurs que nunca mais tornarà a passa quelcom paregut en les platges del Saler. Joan Ribó Canut

#Compromísnotocalasenyera Aquest hastag va circular durant alguns dies per Twitter promogut per sectors de la dreta valenciana. Fins i tot es va realitzar una enquesta electrònica al voltant del tema en el diari Las Provincias preguntant si Compromís havia de dur o no la senyera. Tot este aldarull, inclosos alguns articles d’opinió, és conseqüència de la demanda que férem des de Compromís en la Junta de Portaveus de l’Ajuntament manifestant la nostra voluntat de ser portadors de la senyera el nou d’octubre però sense entrar en la catedral com és preceptiu en estos moments amb les normes vigents a l’Ajuntament. Vull explicar la nostra posició per a eixir al pas de les tergiversacions i males interpretacions aparegudes en alguns mitjans de comunicació. La primera idea que volem deixar clara és la nostra decidida voluntat de palesar el reconeixement i l’estima del nostre grup per la senyera de la ciutat de València. Com a valencians que vivim en esta ciutat ens sentim orgullosos de la nostra senyera i no estem disposats a que ningú se l’apropie ni a què ningú ens vulga excloure. És la senyera de tots els valencians i com a tal l’estimem, la respectem i, també, volem dir-ho ben alt, anem a treballar perquè ningú utilitze la senyera per amagar els gravíssims problemes que té la ciutat de València i que continuen sense resoldre’s. Però la nostra estima i el nostre respecte per la senyera els volem mantenir i desenvolupar des dels nostres principis polítics. I en tenim un de molt clar: No confondre cap tipus d’església amb l’estat. Perquè no ens agrada un règim com el dels aiatol•làs en Iran com tampoc ens agradava el nacionalcatolicisme vigent en temps de Franco i que algunes persones semblen empenyades en restaurar. No és certa l’afirmació de la Sra. Barberá quan diu, per suposat en castellà, “Don Jaime llevó la senyera a la catedral”. Fins i tot els xiquets saben que els àrabs no construeixen catedrals sinó mesquites. No és difícil tampoc recordar que el rei Jaume I entrà en València amb el penó de la conquesta. Però tot val, fins i tot la més burda deformació de la història, per intentar convèncer que les normes actuals, imposades per l’alcaldessa en 1991, són tradició i història. Tampoc és cert que la senyera haja entrat sempre en la catedral. En temps del dictador Franco la senyera entrava en la catedral com un fet normal ja què este general-dictador acostumava a entrar sota pal•lio en les catedrals. Quan retornà la democràcia, en els primers ajuntaments democràtics, no es celebrava el Te Deum i la processó de la senyera, que encara es continua dient professó cívica, no entrava en la Catedral. Aquest costum fou introduït amb l’arribada del PP-UV al govern municipal en 1991. Efectivament, com diu la Sra. Barberá, totes les regidores i el regidor de Compromís hem anat a actes litúrgics a l’església per bodes, comunions o enterraments. Jo li diria també que fins i tot alguns hem anat per acompanyar a la nostra mare perquè era molt religiosa. Però hem anat com Consol, Piluca o Joan amb els nostres familiars o els nostres amics, mai com a regidors de l’Ajuntament de València. Confondre els temes i les creences particulars amb aquells que són de caràcter polític és una mala pràctica que duu a les pitjors situacions com més d’una vegada continuem veiem a l’Ajuntament. El tema de la religió ja no és com era fa unes dècades en la nostra societat. L’última enquesta del CIS indica que el 23’3% dels enquestats són no creients o són ateus i més de la meitat dels creients (el 56’1%) no assisteix als oficis religiosos quasi mai. Això suposa que més de la meitat de la població (el 53’6%) està molt poc o gens identificada amb la religió catòlica indicant-nos amb claredat que el nostre país ha evolucionat molt en temes religiosos. Per açò ajuntar actes de caràcter polític o cívics, amb actes religiosos és forçar la situació per damunt del que és raonable en la societat valenciana actual. Sr. Calabuig, les nostres felicitacions per ser vosté enguany el portador de la senyera. Agrair-li també la seua voluntat de buscar fórmules més flexibles en este tema. Però a nivell polític li ho he de dir sincerament: Ens agradava molt més el comportament dels seus antecessors Martínez Castellano, Ricard Perez Casado o Clementina Ródenas que mantingueren una actitud clara de separació entre la professó cívica i el Te Deum malgrat la tensió dels moments que els tocà viure. També ens sentim més identificats amb un valencià il•lustre de Vila Real, el cardenal Vicente Enrique i Tarancón, fervent defensor de la separació entre l’església i l’estat. Joan Ribó Canut Portaveu de Compromís València

POC A POC S’ACONSEGUEIXEN COSES El divendres passat el dictador Franco deixava de ser alcalde honorífic de l’ajuntament de València amb el vot unànim de tots els regidors i regidores. És una magnífica notícia per a la salut democràtica de la ciutat que, al final, hem aconseguit per sentència judicial que obliga a l’ajuntament després de presentar Compromís un recurs contenciós administratiu. Ha estat una llàstima que el Partit Popular només haja accedit a votar favorablement quan una sentència judicial els obligara. En un moment on a l’alcaldessa Barberà li agrada tant parlar de tradició i d’història ens haguera agradat tenir alguna evidència de què la tradició i la història que prové de la nit negra del franquisme ha estat oblidada definitivament per l’equip que encapçala la Sra. Barberà. Per la forma en què s’ha produït la retirada de l’alcaldia honorífica a Franco ningú en pot estar segur. Abans al contrari, el més raonable és pensar que el Partit Popular ho ha fet per què no els quedava un altre remei. Ahir va desapareixer de forma definitiva en l’ajuntament de València el tema dels escoltes amb cotxe oficial per a cada regidor. Inicialment es ficaren per exercir funcions de seguretat personal. Però, en un moment en què la seguretat personal està desapareixent pràcticament de tota Espanya, el tema dels escoltes de l’ajuntament de València s’havia convertit en un motiu d’escàndol. No eren escoltes en la pràctica sinó què havien agafat la funció d’assistents que desenrotllaven les funcions de xòfers particulars per al regidor i la seua família. Ens ha costat moltes denúncies, algun vídeo, moltes crítiques i alguna mala cara però avui podem dir amb un cert orgull que hem aconseguit què a l’ajuntament de València les regidores i els regidors som persones un poc més normals i sense privilegis. És bó, m’atreviria a dir què és imprescindible, que els regidors anem al nostre treball com va la resta de la ciutadania a la seua faena. Ajuda a conèixer in situ els problemes dels carrers de la nostra ciutat que pateix tothom. Convé anar caminant algun dia per a veure l’estretor de moltes voreres de València i el difícil què és caminar per elles a vegades. Suggerim un altre dia agafar la bicicleta per a veure i patir les limitacions de les vies ciclistes de València: La seua mala conservació, la falta de senyalització adequada, la finalització abrupta i sense continuació dels carrils bici etc. També agafar algun dia l’autobús públic per a veure com la freqüència de pas deixa molt que desitjar, per constatar la manca de cap preferència en el carrer o semafòrica, per patir el temps que tarda en un trajecte habitual. Poc a poc, encara que amb moltes resistències, alguna cosa anem aconseguint.... Joan Ribó Canut