#Compromísnotocalasenyera Aquest hastag va circular durant alguns dies per Twitter promogut per sectors de la dreta valenciana. Fins i tot es va realitzar una enquesta electrònica al voltant del tema en el diari Las Provincias preguntant si Compromís havia de dur o no la senyera. Tot este aldarull, inclosos alguns articles d’opinió, és conseqüència de la demanda que férem des de Compromís en la Junta de Portaveus de l’Ajuntament manifestant la nostra voluntat de ser portadors de la senyera el nou d’octubre però sense entrar en la catedral com és preceptiu en estos moments amb les normes vigents a l’Ajuntament. Vull explicar la nostra posició per a eixir al pas de les tergiversacions i males interpretacions aparegudes en alguns mitjans de comunicació. La primera idea que volem deixar clara és la nostra decidida voluntat de palesar el reconeixement i l’estima del nostre grup per la senyera de la ciutat de València. Com a valencians que vivim en esta ciutat ens sentim orgullosos de la nostra senyera i no estem disposats a que ningú se l’apropie ni a què ningú ens vulga excloure. És la senyera de tots els valencians i com a tal l’estimem, la respectem i, també, volem dir-ho ben alt, anem a treballar perquè ningú utilitze la senyera per amagar els gravíssims problemes que té la ciutat de València i que continuen sense resoldre’s. Però la nostra estima i el nostre respecte per la senyera els volem mantenir i desenvolupar des dels nostres principis polítics. I en tenim un de molt clar: No confondre cap tipus d’església amb l’estat. Perquè no ens agrada un règim com el dels aiatol•làs en Iran com tampoc ens agradava el nacionalcatolicisme vigent en temps de Franco i que algunes persones semblen empenyades en restaurar. No és certa l’afirmació de la Sra. Barberá quan diu, per suposat en castellà, “Don Jaime llevó la senyera a la catedral”. Fins i tot els xiquets saben que els àrabs no construeixen catedrals sinó mesquites. No és difícil tampoc recordar que el rei Jaume I entrà en València amb el penó de la conquesta. Però tot val, fins i tot la més burda deformació de la història, per intentar convèncer que les normes actuals, imposades per l’alcaldessa en 1991, són tradició i història. Tampoc és cert que la senyera haja entrat sempre en la catedral. En temps del dictador Franco la senyera entrava en la catedral com un fet normal ja què este general-dictador acostumava a entrar sota pal•lio en les catedrals. Quan retornà la democràcia, en els primers ajuntaments democràtics, no es celebrava el Te Deum i la processó de la senyera, que encara es continua dient professó cívica, no entrava en la Catedral. Aquest costum fou introduït amb l’arribada del PP-UV al govern municipal en 1991. Efectivament, com diu la Sra. Barberá, totes les regidores i el regidor de Compromís hem anat a actes litúrgics a l’església per bodes, comunions o enterraments. Jo li diria també que fins i tot alguns hem anat per acompanyar a la nostra mare perquè era molt religiosa. Però hem anat com Consol, Piluca o Joan amb els nostres familiars o els nostres amics, mai com a regidors de l’Ajuntament de València. Confondre els temes i les creences particulars amb aquells que són de caràcter polític és una mala pràctica que duu a les pitjors situacions com més d’una vegada continuem veiem a l’Ajuntament. El tema de la religió ja no és com era fa unes dècades en la nostra societat. L’última enquesta del CIS indica que el 23’3% dels enquestats són no creients o són ateus i més de la meitat dels creients (el 56’1%) no assisteix als oficis religiosos quasi mai. Això suposa que més de la meitat de la població (el 53’6%) està molt poc o gens identificada amb la religió catòlica indicant-nos amb claredat que el nostre país ha evolucionat molt en temes religiosos. Per açò ajuntar actes de caràcter polític o cívics, amb actes religiosos és forçar la situació per damunt del que és raonable en la societat valenciana actual. Sr. Calabuig, les nostres felicitacions per ser vosté enguany el portador de la senyera. Agrair-li també la seua voluntat de buscar fórmules més flexibles en este tema. Però a nivell polític li ho he de dir sincerament: Ens agradava molt més el comportament dels seus antecessors Martínez Castellano, Ricard Perez Casado o Clementina Ródenas que mantingueren una actitud clara de separació entre la professó cívica i el Te Deum malgrat la tensió dels moments que els tocà viure. També ens sentim més identificats amb un valencià il•lustre de Vila Real, el cardenal Vicente Enrique i Tarancón, fervent defensor de la separació entre l’església i l’estat. Joan Ribó Canut Portaveu de Compromís València