diumenge, 2 de març del 2014

RENOVACIÓ D'HABITATGES

REHABILITACIÓ D'EDIFICIS I MILLORA DE LA SEUA EFICIÈNCIA ENERGÈTICA La ciutat de València tenia en desembre de 2013 77.900 persones aturades segons el SERVEF. D'elles 8.400 estaven directament vinculades a la construcció. La construcció té un gran efecte indirecte sobre el sector industrial (ceràmica, elèctric, metall etc.) i sobre el sector de serveis (transport, comunicació etc.) sent un dels grans motors rellançar l'economia donat el seu efecte multiplicadors per a molts sectors econòmics. Però no es pot apostar per la construcció d'habitatges nous. És una opció a descartar a curt i mitjà termini. La província de València tenia a finals de l'any passat 208.000 habitatges buits dels quals corresponen proporcionalment uns 65.000 a la ciutat de València. La nostra ciutat té un percentatge prou superior d'habitatges buits a la mitjana espanyola (el 16% front al 13'7% estatal). A més València duu quatre anys perdent població (tenia 815.000 habitants en 2009 que s'han reduït a 794.00 en 2013). La construcció té en canvi un gran camp de possibilitats en la rehabilitació d'habitatges i en la millora energètica dels mateixos. L'anuari estadístic municipal indica que en 2012 hi havia 182.000 habitatges construïts fa més de 45 anys i 282.000 que foren construïts fa més de 35 anys. Les dades també ens indiquen que només el 29'6% tenien calefacció a tot l'habitatge, que el 34'3% tenia refrigeració i el 28'4% conten amb una accessibilitat adequada. Per tant, les possibilitats de rehabilitació i millora d'eficiència energètica són molt elevades. Què s'ha fet en aquest camp en València? Les dades estadístiques municipals són contundents: En 2012 es rehabilitaren íntegrament només 18 edificis i parcialment 218. Una quantitat insignificant si es compara amb les possibilitats objectives que palesa clarament que no hi ha cap política seriosa en aquest tema a nivell municipal. És tant menyspreable aquesta política que moltes vegades s'han perdut subvencions estatals i europees per manca d'una política adequada per dur endavant aquesta activitat econòmica. I el tema és molt greu a nivell de polítiques d'ocupació. Diversos estudis avaluen que el recolzament public necessari per a crear un lloc de treball en renovació d'habitatges oscil·la entre 13.500 € i 14.500€. Si ho comparem amb el cost mitjà del subsidi percebut per una persona aturada, comprovem que està en 20.000€ un quantitat considerablement superior a l'anterior. És a dir, és més costós pagar un subsidi d'atur que generar un lloc de treball en renovació d'habitatges. I això sense contar amb els retorns que suposa pagar els impostos per aquesta activitat econòmica. Espanya gasta al voltant de 60.000 milions d'euros anuals en la importació de gas, carbó i productes petrolífers. Per suposat és la nostra primera importació i el primer factor desequilibrant de la balança comercial espanyola. Una tercera part de tota l'energia consumida s'utilitza en el interior dels edificis. Es pot obtenir un estalvi substancial d'aquesta energia mitjançant un procés de rehabilitació i eficiència energètica dels mateixos. Per posar només un exemple: En molts edificis dels sector terciari, una inversió en rehabilitació energètica s'amortitza en deu anys gràcies a l'estalvi del 35 al 50% de l'energia consumida. València va signar el pacte dels alcaldes per a reduir les emissions de gasos d'efecte hivernacle (GEI) un 20% en l'any 2020 respecte als emesos en 2007. Aconseguir aquest objectiu només es pot fer reduint els consums energètics en dos llocs fonamentals: Els edificis residencials i d'ús terciari i el transport privat per ser els principals responsables del consum energètic de la ciutat. Així es reconeix per exemple en “L'estratègia front al canvi climàtic València-2020”. La millora de l'eficiència energètica dels edificis és, per tant, un objectiu fonamental en molts aspectes. Com posar-la en marxa d'una forma efectiva? Tots els informes ens parlen de la necessitat de posar en marxa una Agència de Renovació d'Edificis que marque clarament els objectius i els passos a seguir començant per la renovació dels edificis públics. Per desgràcia haurem d'esperar a què en l'Ajuntament hi haja uns objectius, uns plantejaments i unes persones molts distintes de les que actualment dirigeixen la política municipal de València per a poder avançar en rehabilitació i eficiència energètica de forma significativa. Els dirigents actuals ni entenen la utilitat ni, per suposat, estan per la labor de posar res en marxa. Joan Ribó Canut

dimecres, 4 de setembre del 2013

LES ELECCIONS PRIMÀRIES

El descrèdit de la política que està patint el nostre país fa imprescindible obrir els mecanismes de confecció de les futures llistes electorals tal com es va fent cada vegada més en molts països democràtics. Diemho clarament, cal fer primàries. Crec que tots estem d’acord en Compromís que la nostra organització ha de donar de forma valent un pas endavant en el sentit d’obrir la formació de les nostre llistes a la societat de la manera més ampla i participativa que siguem capaços. En la meua opinió Compromís ha de ser l’organització política que més avance en aquesta direcció, que siga el millor exemple de transparència, participació i obertura real a la societat valenciana. Per a què fer Primàries? Hi ha molts arguments per abordar este canvi en l’elecció de les persones que van a representar a Compromís en el proper cicle electoral (europees, autonòmiques, municipals o generals). En ressaltaria tres: 1ª Com a un mecanisme imprescindible de recanvi d’elits en un moment d’urgent regeneració democràtica i d'entrada de noves generacions. 2ª Com una eina eficaç per a lluitar contra el càncer de la corrupció que pateix el nostre País i fa responsable a tots els polítics en general 3ª Com a reclam necessari per a què les persones millors i més preparades tornen a sentirse atretes per la política. Hi ha un quart argument per alguns: El reflotament in extremis dels grans partits que, evidentment, no podem compartir però que denota la necessitat urgent de buscar eixides davant un vaixell, el sistema bipartidista espanyol, que s’està enfonsant possiblement de forma irreversible almenys tal com l’hem vist fins ara. Allà el PP i el PS amb els seus problemes. Nosaltres com a Compromís, hem de fer front, encara que no siguem avui els actors polítics principals, als problemes fonamentals que intenta resoldre les primàries: El recanvi d’elits en un moment on cal regenerar i aprofundir en profunditat la democràcia i, per suposat, ser un reclam i un mecanisme per atreure a les nostres opcions polítiques a les persones que estan millor preparades. No parlem de corrupció ja què no ens afecta encara que sempre es bo disposar d’eines eficaces contra la corrupció ja què ningú està vacunat definitivament contra ella. En uns moments en què les opcions ciutadanes agafen força dia a dia front a les estructures partidistes clàssiques és molt important deixar palés que Compromís vol ser molt una opció ciutadana i els valencians que ho desitgen poden ser copartícips de les opcions i de les decisions importants de Compromís. Quan es parla d’eleccions primàries arreu del món es parla generalment tenint en compte dos condicions fonamentals: La primera és que les eleccions primàries no siguen unes eleccions controlades pels aparells, freqüentment limitades a militants i simpatitzants. Unes eleccions primàries, per a tenir el seu efecte regenerador, han de ser unes eleccions obertes a la societat, on puguen participar totes aquelles persones que ho desitgen, on la força dels aparells dels partits no siga mai decisiva ni ofegue la participació dels que no són de cap partit. Açò significa posar el mínim de traves burocràtiques, econòmiques o de qualsevol altre aspecte per a què totes les persones interessades puguen participarhi. La segona característica més comuna és que parlar de primàries significa parlar, en general, de primàries només per a les capçaleres de llista excepte en els sistemes de votació majoritària de llistes obertes que en Espanya només estan en el Senat. En els sistemes proporcionals on es vota a un partit, normalment les eleccions primàries han estat fins ara circumscrites a la capçalera de llista si exceptuem les primàries del Partit Democràtic Italià on les primàries van incloure també parcialment la confecció de tota la llista reservantse llocs de la mateixa per a garantir la presència en elles de membres de la coalició o personalitats significades. En Espanya fins al moment les primàries han estat realitzades pel PSOE encara que fortament limitades i controlades per l’aparell del partit. En cap moment han estat unes primàries obertes a tota la societat com ho palesa amb rotunditat l’últim exemple de primàries realitzades en Andalusia per este partit. Compromís ha de fer Primàries i les ha de fer convençut de què és un mecanisme de selecció dels seus representants que ha d’ajudar a apropar el ser, el sentir i l’actuar de Compromís a la societat valenciana que pal.lie el millor possible el fet real de què els mecanismes de funcionament dels partits polítics tendeixen a aïllar a les formacions polítiques de la societat real. D’altra banda, les Primàries han de tenir un efecte fonamental com ho han tingut en França, Itàlia o EEUU per les forces progressistes. Han de ser un mecanisme de mobilització ciutadana per al nostre el projecte polític. I per aconseguirho és imprescindible no ficar obstacles a la participació. És evident que la primera manera de mesurar el seu èxit el dia després serà avaluar la participació assolida. Tot el que contribuisca a fomentar la participació ajuda a l’èxit de les Primàries. Tot el que pose impediments a la participació dificulta uns bons resultats. Per tant, les Primàries les hem d’enfocar i treballar pensant en aconseguir un èxit de participació. No són una eina per a resoldre conflictes interns dins dels partits de Compromís o per a afrontar contenciosos entre uns partits i altres. Hi ha altres mecanismes per resoldre açò i cal deixar les Primàries per aconseguir el seu objectiu: Fer participar al màxim a la ciutadania mitjançant una forta mobilització. Joan Ribó Canut

dijous, 29 d’agost del 2013

COMPROMÍS I LA PLURALITAT

compromís i la pluralitat Compromís és una organització política que va néixer com a confluència de distintes formes de pensar i distintes cultures que es poden simbolitzar en tres paraules: Nacionalisme valencianista (o simplement nacionalisme), esquerra i ecologisme. D’aquesta manera ens varem presentar en les passades eleccions autonòmiques i municipals i d’aquesta forma fórem visualitzats pels nostres votants i per la societat en general. Estic segur que també d’aquesta manera se’ns va valorar positivament i contribuí poderosament a l’increment del vot a Compromís. A tot el País en general i a la ciutat de València en particular, on assolirem quasi un 10% de vots. Moltes vegades hem sentit aquesta frase: Jo no sóc clarament nacionalista però vos he votat, de la mateixa forma que hem sentit que sense ser una persona d’esquerres havia votat a Compromís. La conjunció entre Bloc, Iniciativa, Els Verds-EE i persones independents, avui nomenades adherits, ha funcionat fins ara perquè ha tingut unes idees clarament perceptibles i conegudes per la majoria de valencians, unes idees que eren fàcilment sumables, que no entraven en contradicció entre si. I tenien raó ja què no hi ha hagut conflictes d’importància a nivell de posicionaments concrets ni ideològics front al treball polític de cada dia. El valencianisme, l’esquerra i l’ecologisme són concepcions que lliguen bé entre si, que permeten uns plantejaments polítics molt creatius i sense lligams amb principis fonamentals estranys i moltes vegades aliens. Però no ens hem d’enganyar. Les coses han funcionat bé per què han funcionat de forma adequada les persones que d’alguna forma simbolitzen aquestes idees, perquè totes, persones i idees, han estat clarament visibles i han pogut ser percebudes adequadament per la ciutadania. Fins i tot per a molta gent la presència de gent d’esquerres o ecologista modera un llenguatge nacionalista que podria ser inacceptable per a amples sectors de la societat valenciana exactament de la mateixa forma que un plantejament nacionalista contribueix a moderar un llenguatge exclusivament d’esquerres o ecologista excessivament radical per a altres amples sectors socials. La pluralitat té un factor important: Ajuda a modular els distints llenguatges polítics dels seus components i fa que el resultat final siga més proper a la forma de sentir i pensar de la societat actual no massa aficionada als “-ismes” siguen del color que siguen. És cert que dintre de cada partit o idea política existeixen distintes formes de concebre les distintes idees cadascuna d’elles amb major o menor radicalitat. Però sempre és una pluralitat en grau menor, amb matisos, dintre d’una mateixa idea general. Si se’m permet una comparació biològica, la pluralitat dintre d’un partit equivaldria a la diferència entre les varietats dins d’una mateixa espècie, i la pluralitat de distintes idees i partits equivaldria a la biodiversitat entre distintes espècies (si em permeteu dins d’un mateix gènere, però espècies diferents al cap i a la fi). Tot és important però, evidentment, no és el mateix. Cal conservar la pluralitat de Compromís. Tornant a l’exemple anterior, podríem dir que cal conservar-la com s’ha de conservar la biodiversitat en la natura (dins de cada espècie i també entre espècies). Cal fer-ho perquè és un dels trets definidors de Compromís no només a nivell de presentació a la societat sinó també per estar escrit en els elements jurídics constitutius de Compromís al ser una coalició política integrada per distints partits i persones. Però no només hem de conservar la pluralitat de Compromís com un “mal menor”, com una cosa a “superar”, hem de conservar-la perquè és una de les característiques més importants de Compromís. Quan hem dit moltes voltes que “Compromís és una cooperativa política, és una cosa nova, que aplica noves formes de fer política...” no ho hem dit per dir. Ho hem dit perquè ens ho creiem, perquè la pluralitat de partits i persones (adherides) que hi ha a Compromís i que tan bé ha funcionat fins ara és la característica troncal del projecte, la característica més important que tenim, la característica que hem de mantenir. I aquesta idea de conservar la pluralitat ha de ser un principi fonamental que cap plantejament organitzatiu o de qualsevol altre tipus pot deixar de banda. Per açò, qualsevol plantejament de primàries haurà de tenir en compte aquest factor. I no és un objectiu impossible perquè és un tema que ja està inventat allà on han volgut avançar en aquesta idea. Es poden fer primàries totalment obertes a la societat i, a la vegada, mantenir la pluralitat al interior de Compromís. Es tracta de voler. Poder es pot. Joan Ribó Canut

divendres, 1 de març del 2013

Mascletades i intifalla 2013

Avui han començat les mascletades de les falles d'enguany i una altra vegada s'anuncia que hi haurà protestes en la plaça de l'Ajuntament per diferents motius. No hauria de ser cap motiu d'escàndol per a ningú. Quan es protesta per qualsevol tema es busca sempre el màxim d'audiència i de resonància a nivell mediàtic. Es quasi impossible trobar un escenari millor en aquestes dates. I no passa només en València durant les falles. Moltes ciutats espanyoles tenen el mateix fenòmen de protesta en les seues festes. Ho hem vist en Barcelona, Madrid o Bilbao fa poc temps. En això els valencians som ben normalets i ens comportem com la majoria. Potser no ho és tant la reacció sobre actuada de l'equip de govern municipal. Ens agradaria dir a la gent de la Intifalla que en falles no hi haurà desnonaments, que en falles s'arreglarà l'atur, que la corrupció ha desaparegut durant estes festes, que la crisi econòmica, que més que crisi ès una vertadera estafa per a la majoria de la població, s'ha solucionat durant el període faller. Ni nosaltres ni ningú ho podem afirmar ni siquiera somiar. Com li podem doncs demanar a ningú que no proteste en Falles, en la mascletà o on millor considere? Caldrà recordar que el dret de manifestació és un dret bàsic en l'actual Constitució Espanyola. I que la protesta davant l'actual situació econòmica i social a més de ser totalment legítima, és necessària quan no imprescindible per a buscar i trobar una eixida per a la majoria dels valencians per damunt dels interessos d'eixos pocs que ho tenen i ho controlen quasi tot. Si que hem de demanar als que protesten una cosa: Que tinguen clar que els responsables dels problemes que els angoixen no són les falleres ni els fallers. Abans al contrari, molts dels fallers i de les falleres tenen les mateixes angoixes i problemes que els que protesten. I ha un altre aspecte a demanar quant no a exigir. Ningú té dret a emprar a les falleres com a escut humà per amagar-se darrera d'elles i d'aquesta forma intentar amagar a tothom que ells són l'objecte d'aquestes crítiques degut a què són uns dels grans responsables dels problemes que patim. Em referisc evidentment a l'equip de govern municipal encapçalat per l'alcaldessa Rita Barberá. No per casualitat han governat la nostra ciutat durant els últims vint-i-dos anys Les Falles sempre han estat un monument a la crítica de tot tipus. Intentar eliminar el sentit crític de les mateixes és desvirtuar una de les essències de la nostra festa. Bones i crítiques falles per a totes i tots. I esperem i desitgem que cada vegada utilitzant més el valencià i emprant música valenciana.

diumenge, 27 de gener del 2013

QUINA MOBILITAT VOLEM PER A VALÈNCIA?

Un amic meu de València en bici m'ha enviat una comparació molt significativa del model de mobilitat que els actuals governants del Partit Popular plantegen per a València: Es tracta d'una comparació entre el nou edifici administratiu 9 d'octubre que està començant a posar en marxa la Generalitat: 4.000 empleats públics que disposaran de 800 places d'aparcament. Al seu costat l'edifici “The Sard” de Londres, el més alt d'Europa, amb 12.000 empleats, centenars de residents i visitants. Només tindrà 48 places d'aparcament per a incentivar el transport públic i altres formes de mobilitat. És difícil expressar d'una forma més rotunda dues formes contraposades de mobilitat. Per una banda la dels governants de Londres decidits a avançar cap a formes sostenibles de mobilitat. D'altra banda, la política que es segueix en València, empenyada en desincentivar el transport públic i sostenible a cada pas que dona. La nostra ciutat pateix una espècie d'addicció malaltissa al cotxe particular per part dels seus governants que fa impossible abordar la mobilitat de la ciutat d'una forma pròpia del segle XXI on el transport públic i altres formes de transport sostenible com la bicicleta o el caminar han de substituir parcialment a l'ús i, sobretot, l'abús dels cotxes particulars en la nostra ciutat. El fet indicat en l'edifici del 9 d'octubre no és una excepció. Malauradament és la norma. Es continua fent aparcaments en el centre de València incentivant el anar en vehicle privat mentre ningú es planteja aparcaments al costat de les entrades de la ciutat per a incentivar el transport públic. S'afavoreix que el cotxe puga anar a gran velocitat per València millorant el benefici diferencial del cotxe particular front a altres formes de mobilitat (per exemple, no s'ha fet res en la priorització semafòrica del tramvia i l'autobús públic). Es posa en risc la seguretat dels vianants al travessar els passos dels carrers posant en àmbar intermitent el semàfor per als cotxes mentre els vianants el tenen verd convertint-se en una font de molts accidents greus en València. No es controla pràcticament la velocitat de cap cotxe convertint-se en habitual superar els límits de velocitat. El guàrdies dormits en carrers secundaris són inexistents per a controlar la velocitat i prevenir accidents en els passos zebra. La “ona verda” del semàfors de molts carrers de gran circulació i de les avingudes està programada per a què els cotxes hagen d'anar a més de 50 Km/h per agafar-los en verd estimulant l'excés de velocitat. Podríem continuar per a posar de manifest que el paràmetre fonamental que regeix la mobilitat en València és aconseguir que els cotxes particulars arriben el més prompte possible al seu destí. Els altres aspectes (seguretat de vianants i ciclistes, potenciació del transport públic, consum energètic, canvi climàtic etc.) són secundaris i no entren a formar part dels criteris per a prendre decisions. Després els accidents augmenten, els comptes dels transports públics (EMT, Metro, Tramvia) no ixen al perdre usuaris front a altres formes de transport. És lògic i coherent amb la planificació de la mobilitat en la ciutat: No està pensada amb estos criteris. Només obeeix a la lògica del cotxe particular. La comparació entre els dos edificis de Londres i de València palesa a la perfecció que la nostra ciutat està governada en temes de mobilitat (i, per desgràcia, en molts altres) amb criteris que ja no són d'aquest segle XXI. Pensen i actuen amb paràmetres que avui dia ja estan superats . Els equips de govern del PP valencià estan fora d'actualitat, pensen en ciutats i amb formes de mobilitat que ja són molt antigues, que estan sent abandonades en Europa per qualsevol forma de governar siga de dreta, d'esquerra o verda. Per desgràcia en València tenim no només un govern de dreta com pot tenir per exemple ara Londres. A més de dreta, l'equip de Rita Barberá i de la Generalitat són antics, del segle passat, a vegades rancis i semblen enterar-se molt poc de com s'estan fent les coses en les ciutats avançades del mon. Joan Ribó Canut Compromís per València

divendres, 21 de desembre del 2012

UN ALTRE TURISME PER A VALÈNCIA: EL CAMPING CARAVANNING

La ciutat de València ha tingut un fort creixement del turisme en els últims anys: De 2004 a 2010 el turisme en la nostra ciutat ha crescut un 34% el número de visitants. Recentment, en 2010, la revista Lonely Planet considera a València com una de les deu ciutats del món a visitar. Aquest creixement ha vingut acompanyat d'un fort creixement de l'oferta hotelera amb la construcció de grans nombre d'hotels convertint al turisme en un dels primers eixos de l'economia de València. Un eix econòmic i de creació d'ocupació que cal cuidar, desenvolupar i millorar cara al futur. Però el turisme en la nostra ciutat ha crescut d'una forma molt específica i segmentada. Així el 78% del creixement de places hoteleres ha estat un creixement concentrat en places de luxe en hotels de quatre i cinc estrelles. També ha crescut de forma significativa les places de youth hostel amb la creació de prop de mil noves places d'este tipus dedicat sobretot a turisme jove. Aquesta segmentació ha generat ja problemes en el sector hostaler i pèrdues de llocs de treball en el mateix. En pocs anys hem vist la crisi de molts grans hotels: Hilton després Melià, Sidi Saler i més recentment, Novotel. Són suficients senyals que ens indiquen a les clares la necessitat de diversificació i la necessitat de trobar nous jaciments de turistes més basats en ressaltar i potenciar allò que tenim: Cultura, patrimoni urbanístic i natural, comerç local i artesanal, costums, festes etc. que en continuar construint grans edificis i fer grans events que masses vegades són molt pareguts als grans edificis i als grans events de moltes ciutats del món i tenen un cost dissuasiu en uns moments com els actuals. Servisca com exemple els 26'9 milions d'euros que costa el canon actual de la Formula I o els més de 1.300 milions d'euros que ha costat el complex de la ciutat de les Arts i les Ciències. València no disposa de cap càmping municipal com tenen gran part de les grans ciutats europees (Paris, Roma Lisboa etc.) Si que disposa d'algun càmping en la zona de la costa però dirigits i orientats al turisme de platja i, com a màxim, amb alguna referència al Parc Natural del Saler l'Albufera. La seua relació amb el turisme de ciutat és pràcticament nul•la. El turisme de càmping i caravanning en València permetria diversificar el turisme actual i millorar el rendiment d'una de les primeres indústries de la ciutat. Aquest turisme no competeix amb el turisme actual que visita la ciutat. És un turisme de tipus familiar, bolcat en la relació amb la natura, el coneixement dels trets patrimonials i culturals de la ciutat. Podria crear fortes sinèrgies amb xicotetes i mitjanes empreses relacionades amb el turisme de València La nostra ciutat, com a conseqüència de les grans expectatives urbanístiques i la posterior explosió de la bombolla de la construcció, disposa de gran quantitat de solars que en estos moments no estan sent utilitzats i es converteixen en un focus de rates, infeccions i brutícia. Un càmping necessita molt poca obra i la major part d'ella és de caràcter reversible. Per tant un càmping de ciutat pot ser una xicoteta inversió de caràcter no permanent que, com ha ocorregut en altres ciutats, per exemple Berlín, permetent que uns anys després puga ser emprat el solar per altres usos de caràcter més definitiu. Des d'un punt de vista d'empresa un càmping és poc intensiu en capital, pot aprofitar de forma temporal uns recursos inutilitzats, pot crear sinèrgies amb determinats elements de rehabilitació per exemple d'alqueries i pot crear un nombre significatiu de llocs de treball a més de millorar els rendiments d'empreses turístiques properes. En uns moments on la crisis econòmica està afectant de forma molt important a les capes mitjanes de la població tant en Europa com, sobretot, en Espanya, el turisme de càmping està cridat a augmentar front a altres formes de turisme de cost molt més elevat per a les famílies. D'altra banda, no hem d'oblidar que aquesta forma de turisme està molt més desenvolupada en gran part del Països de la Unió Europea que en Espanya. En Compromís hem fet un estudi previ d'ubicació i considerem que un lloc que reuneix totes les avantatges és l'antiga partida del Pouet en Campanar en un solar municipal actualment cedit a l'empresa Rain Forest (Bioparc) però sense utilitzar. Un bon lloc per la seua proximitat amb el Parc de Capçalera i el Parc del Túria, per la seua bona connexió i comunicació i per la possibilitat d'utilitzar una alqueria protegida que cal rehabilitar (l'Alqueria del Rei) com element estructural del mateix càmping Sens dubte hi han altres possibilitats però aquesta reuneix unes excel•lents condicions per a la iniciativa. Joan Ribó Portaveu Compromís per València

dimarts, 20 de novembre del 2012

UNA DE PRESSUPOSTOS Quan fa uns dies es presentaren els pressupostos de l’ajuntament de València per a 2013 em va cridar l’atenció com els mitjans de comunicació ressaltaven que els pressupostos eren expansius. Efectivament creixien un 2’2% sobre el pressupost inicial de 2012. Com era possible aquesta meravella en plena situació de crisi i amb uns nivells d’endeutament tant elevats com els de l’ajuntament de València? La primera cosa que teníem clar era que el govern municipal no havia mogut un dit per augmentar els impostos als més poderosos. Ens acabaven de negar la proposta de Compromís de gravar, mitjançant una taxa, els caixers automàtics que els bancs tenen instal•lats fora de les seues sucursals tal com es fa en moltes ciutats espanyoles inclús governades pel PP. Això ni somiar-ho en València. Als poderosos i als rics ni tocar-los fent realitat que la política fiscal del PP està molt més prop del Tea Party que del “Repartir per a créixer” del govern de Lula en Brasil. Mirant amb un poc més de detall el pressupost apareix que l’ingrés que més augmenta en el pressupost són les aportacions de l’estat en el Fons Complementari de Finançament (FCF). Així contempla unes transferències de l'Estat en el FCF de 300'54 milions d'euros per a 2013, quantitat que suposa respecte a 2012 un creixement del 25'4 % (59'5 milions d'euros més que en 2012). Aquesta data és, precisament, la que fa créixer el pressupost d'enguany de forma significativa. Però és, només, una suposició que no està recolzada en un creixement similar de cap partida dels pressupostos generals de l'estat i què, per tant, presumiblement no es va a complir. En els Pressupostos Generals de l’Estat (PGE) es dediquen en 2013 10.443 milions d’€ a transferències a ajuntaments, una quantitat superior en un 19’7% a la quantitat de 2012. Si veiem el creixement que suposa en els pressuposts de València d’aquesta partida es pot comprovar que no és el 19’7% com seria raonable sinó el 25’4%. Quan hem preguntat en la Comissió d’Hisenda en què basaven la suposició d’unes aportacions del FCF de 300’54 milions se’ns ha indicat que era el que Madrid els havia indicat. Algú no diu la veritat i les matemàtiques ens permeten trobar al mentider. La diferència de creixement suposa 11’1 milions d’€. Suposa ni més ni menys que el 72% del creixement de 2013. Sense aquesta quantitat de creixement del pressupost seria pràcticament zero. Un creixement que no és real ja què està basat en una suposició falsa. Tenim per tant un pressupost pràcticament estancat a nivell de creixement. Però és un estancament fals, en euros nominals. Si tenim en compte l’augment de l’IVA i el creixement de l’IPC (ja ha pujat el 3'6% en 2012) ens trobem que sumats els dos els diners reals han descendit en un 7% aproximadament. Les conseqüències seran nefastes: Molts dels serveis bàsics es queden amb la partida congelada com és el cas de la neteja dels carrers o poda i jardineria. Ens preguntem com quedarà la neteja, la poda, les plagues de rates etc. en 2013 amb un 7% menys de recursos reals què en 2012. Millor ni pensar-ho. Com no podia ser d'una altra forma amb aquest panorama, les inversions per a 2013 són raquítiques: Només 32'25 milions d'euros. Un percentatge del 4'4% del total del pressupost del quals 8'7 milions es dediquen a pagar un pont ja realitzat (pont de Fusta), 1 milió per a continuar comprant cases en el Cabanyal malgrat la situació jurídica, 10'6 milions per a cicle integral de l'aigua, 3'3 milions per a bombers i emergències i 1 milió per a cementiris. Total, per a millorar els serveis en els barris els valencians no queda pràcticament ni un gallet. Que ningú s’enganye amb els pressupostos de l’ajuntament de València. Malgrat les apariències falses, són uns pressupostos clarament restrictius per a la majoria de la població, sense inversions i que dediquen una part molt considerable del mateix a pagar els deutes insuportables d’anteriors inversions en saraos i eventos. Joan Ribó Canut